Cuba

La setmana passada la dictadura castrista va deixar sortir a la llum la seva cara més tempestuosa i tenebrosa amb la celebració de judicis sumaríssims, l’execució de tres persones pel segrest frustrat d’un vaixell amb el qual volien fugir de l’illa i l’empresonament de diversos intel·lectuals opositors al règim comunista de Fidel Castro amb penes molt dures per ser suposats agents de països enemics.

Davant aquests fets que suposen una vulneració flagrant als Drets Humans no si valen mitges tintes ni cap mena de justificació nostàlgica al socialisme. Per això des d’aquí vull lamentar el mutisme del PSOE i d’altres forces d’esquerra davant les coetades mortals d’un règim dictatorial, i ressaltar que davant els autoritarismes i la vulneració dels Drets Humans no s’hi valen mitges tintes!!!.

Gaudir del present

Un dels problemes de tanta insatisfacció, tristesa, depressions és possiblement que no gaudim suficient del present, ja sigui perquè el ritme de vida no ens permet aturar-nos i gaudir del que fem, del que ens envolta... o be perquè, simplement, no en sabem.

Tinc la sensació que vivim el present pensant en el futur. A l’escola estudiem per entrar a la universitat. Un cop a la universitat la preocupació es centra en la futura inserció al món laboral. I un cop en el món laboral estalviar per comprar-se un cotxe, estalviar per l’entrada d’un pis o be estudiar per millorar de feina... . En definitiva, el món ens empeny cap a una cursa desenfrenada sempre mirant cap al futur i un cop el futur s’ha fet present sempre sorgeixen noves necessitats o nous anhels que ens mantenen els peus en el present i el cap en el futur. Un futur que per definició sempre ens és incert.

Se’ls hi veu el llautó

Una legislatura amb majoria absoluta ha estat més que suficient per comprovar que la dreta espanyola no és, ni molt menys, comparable amb els partits polítics de dreta de qualsevol altre país europeu. Lluny d’això la dreta espanyola no ha evolucionat i és la mateixa dreta rància, retrògrada i troglodita de fa 30 anys amagada rera una pàtina de constitucionalisme.

De tota manera, ara ja no ens poden enganyar ja sabem de quin peu calcen, els hi hem vist el llautó!!!. Només cal llegir la carta que ha enviat el president del PP a Nova York i responsable del Cens Electoral de Residents Absents, Antonio Morales, en la que s’afirma entre d’altres perles –cito textualment- que “Espanya és un país desenvolupat en què fins i tot els moros tenen feina” i s’acomiada amb la frase de reminiscències clarament franquistes següent: “Per Espanya, per la seva unitat i la seva grandesa".

Com ens recorda Lluís Llach en la seva cançó Neofatxes globals: Mireu-los com van,/ són la vella caverna/ però amb les noves caretes/ per seguir mal manant(...).

Per Sant Jordi regala una rosa i un llibre en català!!!

La Diada de Sant Jordi és una diada festiva que omplirà demà els carrers i places de les viles i ciutats del nostre país d’amor i cultura, simbolitzades per la rosa i el llibre. Encara que Sant Jordi és, per damunt de tot, una diada lúdica i festiva no hem de perdre el seu caràcter reinvindicatiu en defensa de la normalització de la nostra llengua: el català. Des d’aquí us vull animar a regalar i/o comprar llibres en català com a acte d’afirmació nacional i així demostrar que la nostra llengua és viva, i a participar en els diferents actes que s’organitzen a arreu del país l'ACAL i la Plataforma per la Llengua.

Per Sant Jordi... i sempre utilitza la llengua

La Plataforma per la Llengua proposa celebrar la diada de Sant Jordi sota el lema “utilitza la llengua”, amb la voluntat decidida de dir sense complexos que la llengua catalana és una llengua d’acollida per uns i de futur per tots plegats. En la diada de Sant Jordi s’ha de gaudir utilitzant la llengua, tant en l’amor com en la paraula!!!.
Per això han organitzat un petó col·lectiu amb llengua i per la llengua el proper 23 d'abril, Diada de Sant Jordi, a la Plaça de Catalunya de Barcelona a les 18 hores.

Republicà de naixement

Avui 14 d’abril de fa 27 anys vaig néixer, per aquest motiu m’agrada definir-me republicà de naixement, ja que avui també fa 72 anys que va proclamar-se la 2a república a l’Estat espanyol.

Sóc republicà perquè comparteixo els valors del republicanisme: llibertat, igualtat i fraternitat. I és des de la creença als valors republicans que em declaro contrari a la monarquia, ja que vulnera el principi d’igualtat. La monarquia, tradició hereva de l’absolutisme, es basa en un dret de sang d’origen suposadament diví que s’hereta pel sol fet de formar part de la família reial.

Encara que el paper del monarca en l’Estat espanyol és purament testimonial ja que el rei regna però no governa, no és menys cert que gaudeix d’uns privilegis que els hi són donats pel simple fet de ser fills de qui són. I si no que li preguntin al príncep Felip amb quins diners es construeix el seu modest piset de solter. Ells si que tenen garantit el dret constitucional a un habitatge digne... i sense hipoteques!!!

Nou Estatut. Més Catalunya

Dins el cicle de xerrades-col•loqui amb els líders polítics dels partits catalans organitzades pel Col•legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya ahir vaig tenir l’oportunitat de compartir taula amb Artur Mas, conseller en cap de la Generalitat i candidat a la presidència per CiU.

Artur Mas, tot i fer esment a la guerra contra l’Iraq i els moviments que aquesta ha suscitat al nostre país, va centrar la seva exposició en la seva proposta de Nou Estatut per a Catalunya i en l’estratègia a seguir per aconseguir la seva futura aprovació.

Segons Mas la necessitat d’un Nou Estatut es posa de relleu amb el fet que 4 de les 5 forces polítiques amb representació al Parlament s’han manifestat a favor de la seva reforma. Una reforma que és necessària per tal d’adaptar el nostre marc legal als canvis produïts en els darrers vint anys –entrada de l’Estat espanyol a la UE, sorgiment de les Noves Tecnologies, blindatge de les competències traspassades per l’Estat...- i a les noves necessitats del moment –major nombre de gent gran, adopció de polítiques de conciliació del món laboral i familiar, finançament... -.

Un aspecte que m’agradaria destacar són les importants coincidències amb el missatge de fons que Carod-Rovira ens va exposar, fa tot just 15 dies, en el mateix marc: importància d’assolir el màxim consens possible entre les forces polítiques catalanes sense que això suposi que s’hagi d’aigualir el Nou Estatut, buscar la màxima implicació de la societat catalana en el procés i no descartar formar part del govern espanyol si aquest accepta el Nou Estatut. La diferència més apreciable la trobem davant la hipòtesis d’una negativa dels dos partits majoritaris d’àmbit espanyol a l’aprovació del nou Estatut, ja que mentre Carod-Rovira plantejava la convocatòria d’un Referèndum d’Autodeterminació, Artur Mas defensava aguantar posicions i esperar temps millors puix en paraules seves “no ens podríem permetre el luxe de perdre un Referèndum d’Autodeterminació, si el convoquem hem d’estar segurs de guanyar-lo”.

Una nació, una selecció

El veto de l’Estat espanyol a les seleccions catalanes esportives posa en evidència el caràcter centralista i uniformista dels nostres veïns. Uns veïns que no toleren la diferència ni respecten el clam popular del catalans i catalanes que sota el crit d’”Una nació, una selecció” vam recollir centenars de milers de signatures en defensa de les seleccions esportives catalanes.

Aquest cop li ha tocat el rebre a la selecció catalana d’hoquei que ha vist vedada la seva participació en el torneig internacional Copa de les Nacions, considerat el campionat del món oficiós per l’Estat espanyol. La Federació Catalana va rebre una invitació per participar-hi, però també la selecció espanyola. Aquesta va pressionar a la Federació Internacional, la qual cosa va tenir com a conseqüència la retirada de la invitació a la selecció catalana. Els arguments esgrimits per l’Estat espanyol és que una selecció autonòmica no es pot enfrontar mai a la selecció estatal.

Arribats aquest punt el Vilaweb i el Diari Esportiu 9 han iniciat una campanya electrònica d’enviament d’un correu electrònic de protesta que rebran la Federació Suïssa –organitzadora del torneig-, la Federació Internacional i el Consolat Suís a Barcelona.

El principi del final del malson

Finalment Bush i Blair han pogut gaudir de les imatges que tant havien anhelat des del principi de la guerra. Unes imatges històriques que certifiquen la fi del règim dictatorial de Saddam Hussein amb el saqueig de palaus presidencials i l’enderrocament d’una estàtua al centre de Bagdad per part de civils iraquians.

Arribats aquest punt és d’esperar que la guerra s’allargui el menor temps possible per tal d’evitar més dolor, més ferits, més morts, més destrosses... més misèria. I desitjar que l’alegria d’avui de la societat civil iraquiana davant l’alliberament de la soga opressora del dictador que els ha subjugat durant anys, no es transformi amb la imposició d’un règim titella amic dels EEUU -com tantes d’altres vegades ha succeït-. Cal esperar que es respecti la voluntat dels iraquians i es construeixi un nou Iraq des dels valors democràtics.

Tot i que ara és el moment d’alegrar-se per la caiguda d’un règim dictatorial, no em puc estar de preguntar-me a on són les armes de destrucció massiva que han justificat l’inici de la intervenció militar??!!.

Joves i emancipació

Les dades obtingudes en l’Enquesta als joves de Catalunya 2002, elaborada per la Universitat Autònoma de Barcelona, indiquen que el 82% dels joves catalans (15 a 29 anys) viuen amb els pares, i només un de cada tres d’ells vol emancipar-se a curt termini.

Aquestes dades no em sorprenen encara que la meva parella –25 anys- i jo –26 anys- ens situem dins el 18% de joves catalans que estan emancipats, viuen en parella i de forma autònoma econòmicament farà ja uns dos anys i mig. Reconec que la nostra situació no és ni molt menys l’habitual, com ens m’ho corrobora l’estudi i la simple experiència diària amb amics, companys de feina i/o coneguts.

El cert és que avui per avui no és gens fàcil emancipar-se i iniciar una nova vida lluny de la llar dels pares per diversos motius: ja sigui perquè l’accés a l’habitatge és prohibitiu per a molts de nosaltres i alhora no existeix pràcticament un mercat de lloguer a preus raonables; el retard dels joves en incorporar-se al món laboral per l’allargament del període d’estudis –carrera universitària, postgraus, mestratges-; la precarietat del món laboral... . Però tampoc podem obviar el factor seguretat i comoditat és allò típic que “a casa als pares és viu molt bé”, doncs emancipar-se comporta entre d’altres coses un munt de responsabilitats –fer la compra, el menjar, fregar, netejar, planxar...- i en alguns moments has de renunciar a fer certes coses en el teu temps lliure –anar de copes, al cinema, fer alguna sortida...-, ja que un cop independitzat de la llar familiar no és qüestió d’anar a pidolar als pares perquè no arribes a final de mes.

Nou Estatut per a Catalunya

Totes les forces polítiques amb representació al Parlament de Catalunya, a excepció del PP, han presentat ja la seva proposta per un Nou Estatut per a Catalunya amb la voluntat que s’elabori i s’aprovi al llarg de la propera legislatura.

Si bé és cert que la utilització del Nou Estatut sota una lògica electoral té el perill que es banalitzi i teatralitzi la Llei més important de l’ordenament jurídic català amb la seva utilització com a arma electoral. No és menys cert, que el simple consens en la necessitat de la seva reforma crea un pòsit prou important davant del qual no hi ha marxa enrera possible, si no volen quedar amb el “cul enlaire”, aquelles forces polítiques que s’han compromès públicament davant la societat catalana presentant la seva proposta de Nou Estatut.

Ara hem d’esperar que el Nou Estatut vagi més enllà d’un simple canvi estètic o posada al dia, i suposi una vertadera segona transició que impliqui també canvis en l’estructura del propi Estat espanyol. Que això sigui possible dependrà de la correlació de forces resultants del proper Parlament català i del fet que al Congrés espanyol cap dels dos partits majoritaris d’àmbit estatal no obtingui majoria absoluta.

Des d’aquí podeu accedir a les diferents documents presentats pels diferents partits polítics en relació al Nou Estatut per a Catalunya:
Convergència i Unió: Bases per un Nou Estatut nacional de Catalunya.
PSC: Bases per a l'elaboració de l'Estatut de Catalunya.
ERC: Constitució de l'Estat Lliure de Catalunya.
ICV:Proposta de reforma de l'Estatut i de la Constitució basats en el federalisme pluralista i la radicalitat democràtica
JNC: Proposta de Nou Estatus Polític.

Pa i circ... arriben les eleccions

Trobo realment trist que els polítics recorrin a l’estratègia del pa i circ per promocionar la seva obra de govern, tractant als seus conciutadans com a persones immadures pretenent comprar el seu vot amb una mica de teca i de “divertimento”.

Avui sense anar més lluny m’he trobat a la bústia un pamflet a tot color de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i amb foto inclosa de l’Alcalde, és d’Iniciativa, –faltaria més- anunciant-nos a bombo i platerets la inauguració aquest cap de setmana del “Casal de la Gent Gran Municipal”. Fins aquí ho podrem considerar més o menys correcte, però el que trobo excessiu és el sarau que han organitzat al voltant de la inauguració amb dos dies seguits de celebracions en les que hi haurà un cercavila, focs d’artifici i enlairament de globus (dissabte), concert, vermut i ball d’envelat (diumenge).

Ja és ben certa la màxima que ens van ensenyar a la Facultat de Polítiques: “Els polítics el primer any de la legislatura la dediquen a descansar, el segon a programar obres, el tercer a executar-les i el quart a inaugurar-les”.

Pagats amb la mateixa moneda

La capacitat d’indignar-me i de sorprendre’m negativament que tenen els senyors del PP és realment sorprenent. Cada dia que passa la diuen més grossa, avui sense anar més lluny Manuel Fraga, franquista reconvertit a constitucionalista, ha afirmat textualment fent referència a les víctimes civils iraquianes que provoca la guerra que "El problema no es el de saber si hay víctimas, porqué es como si se me dice si no sería para reconsiderar el uso de automóviles en las carreteras teniendo en cuenta que en EEUU cada año muere el equivalente de la población de Lugo".

I això no és tot!!! Encara van més enllà i tenen la barra, el cinisme, la pocavergonya de trasgiversar la història tot comparant la pressió a la que són sotmesos per l’opinió pública amb el nazisme. I tot això perquè es senten ofesos per l’aparició de pintades on se’ls titlla d’assassins o perquè en les manifestacions pacífiques se’ls anomena assassins. Poca memòria tenen quan volen el senyors del PP... o es que ja no se’n recorden de quan ells encapçalaven manifestacions on es titllava a Ibarretxe d’assassí??!! Ara només són pagats amb la mateixa moneda.

Cassolades per reumoure consciències

Avui com cada dimecres fins que no aturint la guerra, la Plataforma Aturem la Guerra convoca una cassolada popular de 22 a 22.15 hores. Un cop més hem de mostrar al món de forma pacífica la nostra indignació davant una guerra injusta i il•legal i, uns governs que actuen unilateralment fent cas omís als seus conciutadans.

Esperem que el brogit del repicar de les cassoles remogui les consciències d’aquells que amb el seu consentiment i suport a la guerra tenen les mans tacades amb la sang de milers de civils iraquians innocents, els ajudi a reflexionar i a recapacitar la seva postura.

La veritable cara de la guerra

Encara no quinze dies han estat suficient per desemmascarar la mentida d’una guerra neta i sense pràcticament morts. És el que des de la passada guerra del Golf de 1991 i en les darreres intervencions als Balcans primer i a l’Afganistan després s’havien anomenats guerres “quirúrgiques”, fent al·lusió a la seva suposada precisió a l’hora de bombardejar posicions enemigues.

La guerra ens ha ensenyat de nou la seva veritable i despietada cara. Una cara marcada pel dolor, la por, el sofriment, el caos, la mortaldat, l’hambruna, el desastre, l’odi, la irracionalitat... . Després de la guerra a Iraq mai més hauríem de parlar de guerres ni intervencions militars “quirúrgiques”, tan sols hem de veure el reguerol de sang i morts de civils que han deixat rere la suposada precisió d’unes bombes mal anomenades intel·ligents. La web Iraq Body Count comptabilitzar entre 493 o 652 les morts de civils iraquians que s’han produït fins el moment de publicar aquest post.